Etiquetes

, , , , , ,

Anar a Sant Andreu és anar a un poble.

I és que va ser un poble. Un document del 992 anomena Palomar, és el 1034 que  Sant Andreu apareix junt amb Palomar. Durant l’edat medieval va anar creixen el nombre de cases que van anar agrupant-se al voltant de l’església. Església de la qual sortí el Crist que va fer d’estandart pels pagesos que van protagonitzar la Guerra dels Segadors del 1714.
Va ser el 20 d’abril del 1897 que Sant Andreu va ser annexionat a Barcelona junt amb altres pobles i convertint-se amb un barri molt peculiar de la ciutat.

El Passeig Torres i Bages ens condueix a l’entramat de carrers estrets del nucli antic; però abans passem per Can Carasses. Una masia gran i corpulenta, gens allunyada de les medievals que es conserven per arreu de Catalunya, però aquesta està dins el teixit urbà de Barcelona i reaprofitada amb una escola que funciona des del 1931.


Al mateix passeig hi ha la Casa Bloc, un dels edificis referents del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Són vivendes familiars obreres subvencionades per la Generalitat (1932). Els habitatges anaven destinats a les famílies immigrants que normalment acabaven a barraques. 207 vivendes d’uns 70m² firmats per Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana.

La plaça Orfila s’obra al final del Passeig Torres i Bages. L’ajuntament del districte i l’església parroquial – modernista – s’encaren en aquesta petita plaça.


Carrerons plens de pancartes reivindicatives condueixen a Gran de Sant Andreu l’antic camí que unia Sant Andreu del Palomar i Barcelona. Un carrer amb molta vida comercial, negocis que han anat passant per les generacions de les famílies.

Encaminant el carrer, a la dreta tenim el mercat ben al mig d’una plaça porticada, tan la plaça (1850) com el mercat (1908) són de Josep Mas i Vila, l’arquitecte que va donar l’aire neoclàssic a la façana de l’Ajuntament de Barcelona. Per les
rodalies tenim la CSO La Gordísima al carrer d’en Gordi, una casa colorejada i reivindicativa.

També cases baixes ens recorden l’ambient obrer del barri, que girava entorn la fàbrica Fabra i Cotas. Aquestes casetes són una representació de les moltes que hi havia abans, per això el mural d’Antoni González Gabarra (1896) a la plaça Rubén Dario. A la mateixa plaça, al terra hi ha un mosaic que homenatja a Joan Miró. Està fet per les escoles del barri el 1994, centenari del neixament de l’artista.

 

La Fabra i Cotas era coneguda com “Can Mamelles” ja que alimentava a moltes de les famílies del barri. La fàbrica fou fundada el 1843 per Ferran Puig i Gibert, el 1903 Hilaturas Fabra es fusionà amb la companyia anglesa Cotas, d’aquí l’actual nom. Avui dia és un centre cultural i una biblioteca, una plaça li dóna solemnitat.

El Passeig de Fabra i Puig o la Rambla de Sant Andreu donen un límit i un ambient peatonal al barri.

*I donar les gràcies per les imatges a la fotògrafa que m’acompanyava!