Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Un artista català, innovador i amb projecció internacional.

Les noves bases de l’art.

Antoni Abad és llicenciat amb història de l’art i ampliant coneixements s’endinsà a un màster en comunicació ala Pompeu Fabra. El van becar per anar a Canadà a fer pintura i escultura, és allà on descobreix treballar l’art amb el vídeo i l’internet, era l‘any 1993.

Va ser un dels representants a Espanya per la Biennalde Venècia del 1999 presidint el centre de l’edifici amb la peça Últimos deseos (1995).

Presentaré aquest artista partint de la seva xerrada que va fer a classe, de la quantitat d’informació que corre d’ell per la xarxa – xarxa que alhora és un dels suports de la seva obra – i dels mitjans de comunicació, és on un és pot documentar millor ja que la bibliografia encara és escassa.
Veiem doncs el camí d’aquest lleidatà.

Abad s’endinsà en el món de l’art amb la pintura, sempre li donava volum per crear espai. El següent pas varen ser els seus treballs amb paper trenat i scubidus. Veient que l’expressió amb escultura era més factible, treballà amb goma espuma un material totalment manipulable i tou. Quan presentava les escultures ho feia amb fotografies del procés, era lo important. El 1988 descobreix les construccions modulars com el Mecalux o el mecano, amb una mica de connexió amb el minimalisme és la forma més fàcil de dibuixar en l’espai. El següent descobriment va ser objectes de la indústria que eren flexibles, permetien al comprador donar la forma, limitada, que volgués. L’obsessió per mesurar va ser la seva següent meca, mesurar El Prado va ser un dels seu projectes. I el 1933 li apareix el vídeo, sense oblidar el pam, el seu patró de mesura.

– La distancia recorrida de ir pasillo arriba, pasillo abajo del 11 de agosto del 1994. 1994
Mostra els actes quotidians i el vídeo és la millor manera per expressar-los, de forma seqüencial.

Del vídeo ha agafat la projecció en l’espai, com ho fa una escultura. Com deia el polifacètic Eugeni Bonet: “.. la lògica perllongació d’uns plantejaments que ja es troben presents en les seves escultures de finals dels vuitanta”.

– Medidas menores. 1994
És la seva primera obra amb videoart, una videoinstal·lació continua amb molta escultura.
És un mà que va mesurant la sala expositiva, un text acompanya anomenant les accions de tot el dia. El pam com a motiu protagonista, la expansió de la mà com a unitat espacial i temporal. La mà feia l’altura de l’artista.

El temps com la millor de les mesures és un dels seus leitmotiv.

M’agradaria descriure el concepte de VideoArt i NetArt ja que són dos els dos conceptes molt nous amb els quals Abad a partir dels 90 començà a treballar constantment.
NetArt és la producció artística feta expressament per la xarxa d’internet, va néixer la dècada dels 50. És un art interactiu feta amb suports digitals i tot el que surt d’ell.
Antoni Abad va ser el primer artista espanyol que va vendre una obra de NetArt a Espanya, va ser amb la obra Un milión.
El VideoArt és un altre tipus de producció artística, va néixer la dècada dels 60 a Estats Units; és un art consagrat que té varies tendències, es lliga molt amb l’art conceptual, les performances i el minimalisme.

– Últimos deseos. 1995
La càmera grava des de baix la corda, projectant a sostre, un pla zenital. És un bucle – Abad li agrada els bucles -. Un equilibrista sobra una corda, es veu un tros curt, avança i retrocedeix, dubtant. Clarobscur. El peu despullat de l’equilibrista representa el pam com a referència de mida i alhora, la mesura de desig.

“Estar a la corda fluixa” com diu Gertrude Stein, “everbody’s biography”, una autobiografia de tothom, ja que la felicitat perpètua no existeix. És l’anar i el venir, la incertesa del desig.
Va ser la peça que representà Espanya a la Biennal de Venècia del 1999, seleccionada per Herald Szeemann junt amb Love Story (1998). Aprofito per comentar que Abad li agrada que les seves obres es puguin adaptar a qualsevol espai, això no acostuma a passar amb les instal·lacions, es fan per a un espai en concret, normalment. Aquesta concretament recorda a les cúpules de les esglésies.

– Sisifo  1995
Nom de l’obra que fa referència al mite de Sisifo. Es diu que Sisifo és el més astut dels homes; fundador de Corint. Va ser castigat per Zeus ja que Sisifo digué que la gran divinitat havia reptat i s’havia anat amb Egina. Zeus l’envià als inferns sent condemnat a empentar constantment una roca enorme fins dalt d’una pendent, quan la roca estava a punt d’arribar al cim, tornava a caure. S’expliquen més coses de Sisifo, però és aquest treball constant el que Abad vol retransmetre.
Dues figures masculines despullades que tiren d’una corda, els cosses estan en una gran tensió i dinamisme. La figura de l’esquerra tira desde Barcelona, la de la dreta desde Wellington (Nova Zelanda), antípodes, cada figura es projectava des d’on estirava. Estan les figures condemnades i destinades a estirar i crear tensió entre elles eternament igual que el mite de Sisife? És la lluita contra un mateix.
Va tenir molt d’èxit i donà prestigi a Abad.

– Sysiphus. 1996
És una variant de Sisifo, però adaptada a Internet. El mirall és una metàfora digital, s’utilitzen dos servidors bessons, una a Eurpa i un a Oceania, amb el que la línia que talla i desdobla la imatge coincidiria amb el diàmetre de la terra.

En aquestes peces ja podem parlar del “Temps O”, el leitmotiv que tenen totes les peces d’Abad menys Love Story, és el bucle sense final, la no narració.
Una atrapada en el dubte i el temps.

Desprès d’aquestes obres començà amb les mosques i les rates domèstiques, “una societat paral·lela que viu un metro més a baix i serveix de metàfora de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia misèria” paraules del propi artista.

– Errata. 1997 Ciencias naturales. 1997 Love Story. 1998
Aquestes tres obres parteixen de la rata. La rata com a metàfora de nosaltres. Està a totes les ciutats del món. La idea sorgí d’una experiència de l’artista, el trobament  amb una rata en una situació de crisis i abatiment; visqué amb ella uns quinze dies, sol la va veure una vegada, però ella sabia que estava allà.

– Errata. 1997
Tres projeccions en una pantalla circular que gira, dóna múltiples punts de vista.
– Ciències Naturals. 1997
El terra queda envaït per una colònia de rates. Abad ho equipara amb la feina d’un arqueòleg, mostra una situació que no es dóna mai.
Allò més interessant d’aquesta projecció és l’actitud dels usuaris.
– Love Story. 1997
És una projecció en DVD que mostra una colònia de rates devorant una pastís de color rosa en forma de cor en la qual s’hi pot llegir la paraula “LOVE”. “El amor desaparece, pero queda el corazón” diu Abad.
És la única peça que és narrativa, no és el “Temps O”, és el temps cinematogràfic.
En teoria, les rates s’havien de menjar el pastís també, però no va ser així.

Aprofitant aquesta constant utilització de les rates en la seva obra m’agradaria anomenar el graffiter Banksy. És un dels destacats en aquesta corrent, jo m’atreveixo a dir, artística. Doncs l’enmascarat graffiter sovint tenyeix les ciutats de petites rates antropomorfitzades, treballa amb elles com ho va fer Antoni Abad. Un paral·lelisme de corrents diferents, però properes en el temps.

Antoni Abad acaba deixant les rates per treballar amb les mosques. Un exemple fou la projecció de mosques que va fer al sostre del Museu Zoològicde Barcelona.

– Un millón de besos. 1999
Aquesta obra va sortir arrel de què la revista La ruta del sentido li demanés una col·laboració amb el seu quart número, especialitzat amb sexe. Per fer aquesta col·laboració, Abad buscà sobre sexe a la xarxa i va veure quasi tot el que s’oferia era pornografia i pagant; va ser així que va fer aquesta obra, per donar carinyo a tothom de manera gratuïta.

– Ego. 1999
Aquesta obra té diferents variants, però sempre apareixen les mosques. Veiem un eixam de mosques que es van unint fins formar la paraula “jo” en diferents llengües, segons la ubicació.
Tècnicament aquesta obra dóna inflexió, no és una imatge de vídeo com havíem vist fins ara, és el resultat d’un programa informàtic que reprodueix vida artificial. Les mosques estan programades de tal manera que es van movent, però quan van a parar allà on han d’anar ja no es mouen fins que estan totes i es poden dispersar de nou.
“El ego es una de las cosas más asquerosas que hay, las moscas buscan las cosas asquerosas” diu l’artista. El cercle es tanca en el seu vol incert.
Tot i els canvis, Ego segueix el minimalisme dinàmic de tota l’obra d’Abad, minimalisme mediàtic tenint en compte els suports electrònics i digitals que fa servir.
La peça està plena de claus i sentits. Per exemple, formalment el vol de les mosques girant en cercle forma una escultura visual minimalista.
Aquesta obra s’exposà a la Fira d’Art ARCO el 1999.

El curs 2000 – 2001 va ser convidat com a tutor i professor al centre d’estudis d’art contemporani Le Fresnoy, al nord de França.
Ala galeria Olivia Araunade Madrid és on normalment exposa, però digitalment es poden visitar també les seves obres a http://www.y0y0.org

– Zexe. 2001 – 2003
Z que al·ludeix al so d’una mosca. És un programa executable a Windows (no dispositius molt avançats), es tracta d’una comunitat de mosques virtuals. O altrament dit, és una mosca realitzada en Shockwave que es movia en un navegador fals sense que el ratolí la pogués atrapar. Després va ser una aplicació HTML que es movia per la pàgina web. Finalment es transformà a X-exe, un programa de distribució gratuïta que es manifesta de forma visual i acústica, la mosca, amb comportaments variables es propaga per la xarxa amb el consentiment dels usuaris.
Cada descarrega d’una mosca tenia una característica pròpia, diferent a les altres; apareixia a tots els programes i el ratolí no la pot atrapar.
El projecte rebé una menció d’honor a la categoria reservada de projectes per Internet en els Ars Electronica Prix del Festival Ars Electronica de Linz (Àustria).
En la pàgina creativa podem llegir que: “Z és una mosca freeware amb pautes de comportament variable. Cada mosca es genèticament única i només viu quan el PC  on habita és on-line. Concebut com un eixam virtual, Z pretén expandir-se a través de Internet mitjançant el lliure intercanvi entre usuaris. Els individus poden comunicar-se mitjançant el canal Z segons diferents criteris: zona horària, mosques on-line, gràfic evolutiu de la comunitat, arbre genealògic de l’eixam, llengua, etc. Els usuaris de Z poden manipular el comportament i morfologia de la seva mosca mitjançant el Z.lab, el laboratori genètic. Els mutants resultants poden intercanviar-se a través del canal Z. L’objectiu de Z es la creació d’una xarxa de comunicació distribuïda, independent de qualsevol servidor central. Cada mosca esdevé simultàniament client i servidor. Ben aviat, el usuaris de Z podran crear les seves pròpies xarxes. L’evolució i esdeveniments de la comunitat són on-line a http://zexe.net i en el canal Z Per tal de provar i desenvolupar Z necessitem el vostre ajut: si us plau baixeu-vos i instal·leu-vos Z al vostre PC prement el botó Z inferior. Gràcies per la vostra col·laboració!”
Aquest projecte el dugué a terme amb programadors.
Podies canviar l’ADN de la mosca, enviar-la a dormir… i compartir-ho amb altres usuaris a través d’un xat que no passava per un servidor, és a dir, sense control, utilitzant la tecnologia P2P, es buscava un interlocutor o per llengua, zona horària o comportaments d’una mosca. Molts japonesos es van sumar al joc – experiment.
Va ser acompanyat per una gran promoció: distribució d’enganxines al MACBA, d’unes 400.000 postals a Nova York, mosques dibuixades als quadres negres dels molts encreuats del Marius Serra a La Vanguardia. Podríem anunciar aquest projecte com un precedent de les xarxes socials.

Internet i les noves tecnologies van ser un gran aliat pels nous projectes d’Abad: donar veu a col·lectius que no tenien molt de pes als mitjans de comunicació. Els taxistes de Ciutat de Mèxic (Sitio Taxi) o els gitanos de Lleida (Canal Gitano) i León, les prostitutes de Madrid (Canal Invisible), també entre paramilitars i ex militars de les FARC (va aconseguir que tots estiguessin a la mateixa taula) o el poble sahrauí; són  els seus projectes que es poden encara veure per Internet a www.zexe.net.
Actualment està començant un nou projecte a Nova York. Intenta utilitzar la tecnologia de manera minimalista.
Veiem alguns dels seus projectes:

– Ensayo General. 2003
La presentació es va donar a la Casa Encendida de Madrid i alhora era l’últim acte del taller que realitzà l’artista. “La idea es liberar socialmente los teléfonos móviles, creando un dispositivo de comunicación audiovisual, sencillo, eficiente, económico, instantáneo e inalámbrico” diu Abad. Amb els últims mòbils que van sortir al mercat en el moment treballaren, es podia publicar a Internet amb una missatgeria multimèdia directe. Els participants eren cronistes de la seva realitat a través del sofisticat telèfon mòbil. Això donà un fòrum comunitari i participatiu; aquesta participació sol era possible amb textos. “El objetivo es entregar el sistema desarrollado a comunidades que no tienen espacios en los medios de comunicación y que, además, podrán mejorar sus relaciones internas”.
El treball es feia en grup, fins a crear un total d’onze que funcionaven amb consells assemblearis.

– Proyecto Motorboy. 2004
Realitzat a Sao Paulo (Brasil) dins el programa de la Pinacoteca de Brasil, comissariat per Iwo Mesquida. “Se calcula que en la ciudad hay 800.000 motorboys (mensajeros motorizados). Queremos entregarles este sistema de comunicación, que reduce al mínimo la distancia entre la idea y su publicación y difusión”. Els motorboys pateixen discriminació social a Sao Paulo, han de corre molt i entrar a les estadístiques de fins a 40 accidents al dia amb un mínim de 3 morts al dia i pagant poc.

– Taxistas de México
El costà més va ser trobar els participants, van publicar un anunci al diari del qual en sortiren 17, una dona (de les 100 que treballen).
Quan s’exposà i presentar i la gent començà entrar els protagonistes van passar a ser estrelles mediàtiques.
Fundació Telefònica col·laborava donant xarxa i mòbils, la condició és que el mòbil havia de tornar, van aconseguir telèfons d’Espanya, era bo que es quedessin el telèfon com a eina útil i el projecte actiu durava un any, després es desfeia; altres dels projectes on ha col·laborat Abad com el dels Motorboys o el de Barcelona, els participants se’l fan seu i el continuen.

– Canal Accessible
Uns quaranta voluntaris amb discapacitats físiques fotografiaren tots els obstacles que es van anar trobant per Barcelona. Els publicaven a temps real a una pàgina web.
El projecte d’Antoni Abad també era una iniciativa de Canal Accessible i produït pel Centre d’Art Santa Mònica. El claustre de Santa Mònica era el punt de trobada, una taula rodona amb deu ordinadors, va ser el punt de trobada.
Abad compara aquest projecte amb els esmentats anteriorment dient “Si en los proyectos anteriores, los participantes explicaban su realidad, éste da una vuelta de tuerca proponiéndose como una herramienta para denunciar las barreras arquitectónicas que complican y obstaculizan cada día la vida de las personas con discapacidades”.
La web va ser creada pel mexicà Eugenio Tisselli. Els participants poden denunciar els obstacles amb fotos, textos, vídeos i arxius àudios enviats amb els seus mòbils amb càmera integrada. El programa s’encarrega d’identificar el lloc i situar-lo en un mapa, d’aquesta manera, als tres mesos tenien una cartografia dels punts negres de la Barcelona inaccessible.
Alguns exemples comencen el mateix Centre Santa Mònica on el botó per cridar l’ascensor és massa alt i la rampa d’accés, massa inclinada. També diferenciar per exemple “elements de maquillatge”, els quals semblen adaptacions però que no són útils com rampes que acaben amb un esgraó o autobusos amb rampes que no funcionen i aparcaments reservats per minusvàlids que normalment són ocupats per cotxes no autoritzats.
El perfil dels participants eren homes d’entre 24 i 60 anys, trobats pel carrer pel mateix artista. Abad diu que dels connectats el 100% mostrà interès, i un 60% s’implicà activament amb el projecte.
El projecte continuà amb l’Associació Accessible, però quedà de manera menys participativa. De manera molt semblant es portà a Ginebra.

Antoni Abad és considerat uns dels artistes espanyols amb més projecció internacional del moment. Agustín Perez Rubio, comissari que treballa amb artistes d’Hungria, Holanda i el Regne Unit, creu que l’art espanyol no passa un mal moment tot i que hi ha poc interès tan pel propi país com els interessats internacionals. N’és un exemple la participació a l’exposició Plural. El arte español ante el siglo XXI  que es realitzà al Palau del Senat a Madrid el 2002, es volia commemorar  el 25é any del Senat i per la causa es reuniren 47 artistes espanyols que van començar a produir a partir de a dècada dels 50. L’exposició fou patrocinada per Telefònica i organitzada perla Societat Estatal de Conmemoraciones Culturales, el comissari, Fernando Huici.

Alguns dels premis que ha guanyat són representants de la seva carrera com, Premi Ciutat de Barcelona a la categoria multimèdia el 2002 per la seva obra Z i Premi Nacional d’Arts Visuals dela Generalitat de Catalunya l’any 2006.

Avui dia és un reconegut artista experimental, molt recorregut per arreu com artista de videoart i el netart. Veiem la seva consagració presentant obres a la galeria Aleph-una galeria d’art a la xarxa– junt amb artistes “històrics” de caire internacional com I/O/D o Knowbotic Research.

RECURSOS ELECTRÒNICS

– ARTESPAIN. “Sísifo”, obra de net art de Antoni Abad. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.artespain.com/06-06-2008/informes/sisifo-obra-de-net-art-de-antoni-abad

– ARTISTAS DEL SIGLO XXI. Antoni Abad. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.elmundo.es/cultura/arteXXI/abad/criticaabad.html

– EL PAÍS.COM. BABELIA. La estética de la novedad. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.elpais.com/articulo/semana/estetica/novedad/elpepuculbab/20030208elpbabese_7/Tes

– EL PAÍS.COM. CIBERPAÍS. “Ensayo General” une el móvil y la comunicación distribuïda. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.elpais.com/articulo/ocio/Ensayo/General/une/movil/comunicacion/distribuida/elpeputeccib/20030703elpciboci_3/Tes

– EL PAÍS. EDICIÓN IMPRESA. Antoni Abad alerta, en un proyecto artístico, sobre las barreras arquitectónicas. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Antoni/Abad/alerta/proyecto/artistico/barreras/arquitectonicas/elpepicul/20051227elpepicul_1/Tes

– MACBA. Últimos deseos. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a:

http://www.macba.cat/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=29&inst_id=18945

– RTVE.ES. Creadores de hoy. [en línea]. [Consulta: 27/12/2011]. Disponible a: http://www.rtve.es/alacarta/videos/creadores/creadores-antoni-abad-medida-del-espacio/673960/

BIBLIOGRAFIA

CARRILLO, J: Arte en la red. Ed. Cátedra. Madrid, 2004

GRIMAL, P: Diccionario de Mitología Griega y Romana. Ed. Paidós. Barcelona, 1981